Abans d’arribar al Japó pots saber quins temples visitaràs a Kyoto, quina línia de tren et portarà fins a Osaka o on trobaràs algunes de les millors vistes del mont Fuji. Pots haver llegit desenes de recomanacions sobre Tailàndia, conèixer les rutes més espectaculars de Sud-àfrica o tenir perfectament localitzats els barris que vols recórrer a Buenos Aires.

I, tot i així, encara pots saber molt poc de les persones que hi viuen.

Perquè conèixer un país no és només saber què veure-hi. També és descobrir quines històries expliquen els seus escriptors, quines cançons sonen als cotxes, quines sèries comenten l’endemà a la feina o quines pel·lícules han marcat diverses generacions.

La cultura popular explica coses que moltes guies de viatge no poden explicar.

Una novel·la pot mostrar-nos les contradiccions d’una societat. Una cançó pot contenir la memòria d’un país. Una pel·lícula pot parlar-nos de conflictes, aspiracions o formes d’entendre la família que difícilment descobrirem visitant monuments.

Per això, abans d’un gran viatge, pot ser interessant fer alguna cosa diferent: començar a viatjar abans de marxar. Llegir. Escoltar. Mirar.

No com qui estudia un destí, sinó com qui obre una finestra. Perquè quan finalment hi arribem, alguna cosa ha canviat. Aquell país ja no és completament desconegut. Reconeixem una melodia, una paraula, una referència o una història. I, de sobte, comencem a mirar-lo amb una mica més de profunditat.

La cultura també és un mapa

Quan pensem en preparar un viatge, acostumem a obrir mapes geogràfics. Busquem ciutats, carreteres, parcs naturals, distàncies o fronteres.

Però existeixen altres mapes. La literatura ens explica com una societat s’ha explicat a si mateixa. La música ens parla de les seves celebracions, revoltes, migracions i transformacions. El cinema i les sèries ens mostren cases, carrers, relacions familiars, formes de vestir i maneres de parlar que sovint queden fora dels circuits turístics.

Aquests relats no ofereixen una veritat absoluta sobre un país —cap llibre ni cap pel·lícula podria fer-ho—, però sí que ens donen pistes.

I quan viatgem amb aquestes pistes al cap, observem coses que abans ens haurien passat desapercebudes.

A Espanya, per exemple, les dades oficials més recents mostren fins a quin punt la cultura continua formant part de la vida quotidiana: el 64,9% de la població va llegir almenys un llibre durant l’últim any i el 77,8% escolta música almenys una vegada al mes. A més, un 74% de la població viu en una llar amb alguna subscripció a plataformes de continguts. La manera de consumir cultura canvia, però la necessitat d’explicar-nos històries continua intacta.

I això passa, amb formes molt diferents, arreu del món.

Japó: molt més que manga, anime i Murakami

Potser cap país demostra millor la capacitat de la cultura popular per travessar fronteres que el Japó.

Molts viatgers hi arriben havent tingut contacte amb el país molt abans de trepitjar-lo. Potser va ser a través de l’anime quan eren petits. Potser gràcies al cinema d’Akira Kurosawa o Hayao Miyazaki. Potser llegint Haruki Murakami, Yasunari Kawabata, Banana Yoshimoto o Sayaka Murata.

El Japó exporta una quantitat enorme d’imaginaris. Però una vegada hi arribes descobreixes que aquesta cultura que coneixies des de fora conviu amb moltes altres capes.

En una llibreria japonesa, el manga no és una curiositat destinada als adolescents. Forma part d’una indústria editorial transversal, amb històries dirigides a públics, professions i edats molt diferents. En un mateix espai pots trobar còmics sobre aventures fantàstiques, gastronomia, història, vida d’oficina, esport o relacions personals.

La música també explica un Japó molt més divers del que imaginem. El J-pop conviu amb rock, jazz, música electrònica, bandes independents i una escena urbana enorme. I si entres en un karaoke una nit qualsevol, entendràs que cantar no és només entreteniment: forma part de la cultura social contemporània del país.

El mateix passa amb el cinema. Mirar una pel·lícula de Yasujirō Ozu abans de viatjar al Japó i després observar les relacions familiars, els silencis o els petits rituals quotidians no significa que hàgim “entès” el país. Però sí que ens ajuda a mirar-lo amb altres ulls.

A vegades, una cultura comença a revelar-se precisament en aquests detalls.

Corea del Sud: quan la cultura popular es converteix en una porta al país

Fa unes dècades, per a molts viatgers occidentals Corea del Sud era una destinació relativament desconeguda. Avui, milions de persones hi arriben havent escoltat música coreana, vist sèries produïdes a Seül o descobert la gastronomia del país a través d’una pantalla.

El fenomen conegut com a Hallyu, l’onada cultural coreana, ha convertit el K-pop, les sèries i el cinema en una de les grans cartes de presentació internacional del país. Però el més interessant apareix quan deixem de veure-ho només com un fenomen comercial.

Pel·lícules com Parasite, de Bong Joon-ho, van arribar a públics de tot el món parlant de desigualtat, aspiracions socials i diferències de classe. Molts K-dramas, darrere de les històries romàntiques o familiars, ens mostren qüestions com la pressió acadèmica, les jerarquies laborals, la importància de la família o els canvis generacionals.

I després hi ha la música. BTS, BLACKPINK i altres grups han fet del K-pop un fenomen global, però quan passeges per Seül descobreixes una escena molt més àmplia: hip-hop, indie, rock, música electrònica i artistes que difícilment apareixen als grans circuits internacionals.

És aleshores quan deixes de consumir “cultura coreana” com una etiqueta i comences a descobrir una societat molt més complexa.

Argentina: un país que es pot llegir

Hi ha països que semblen haver convertit la literatura en part de la seva identitat. Argentina n’és un.

Passejar per Buenos Aires i entrar a les seves llibreries és una manera extraordinària d’entendre la relació del país amb els llibres. No és estrany trobar establiments oberts fins tard, cafès envoltats de prestatgeries o persones llegint en qualsevol racó.

Jorge Luis Borges continua sent una figura inevitable, però reduir la literatura argentina a Borges seria perdre’s un univers immens. Julio Cortázar, Ernesto Sabato, Alejandra Pizarnik, Samanta Schweblin, Mariana Enríquez o Claudia Piñeiro mostren èpoques, sensibilitats i maneres radicalment diferents de mirar el país.

Llegir literatura argentina abans de viatjar-hi pot transformar completament la manera com recorrem Buenos Aires.

Els carrers deixen de ser només carrers. Alguns noms comencen a resultar familiars. Els cafès tenen una altra dimensió. Els barris semblen contenir històries.

I després hi ha la música. El tango continua formant part de la memòria cultural argentina, però el país és també rock nacional, folklore, cumbia, trap i una escena urbana que connecta especialment amb les generacions més joves.

Entendre aquesta convivència entre tradició i present és també entendre una part de l’Argentina contemporània.

Sud-àfrica: escoltar un país amb moltes veus

Intentar resumir la cultura sud-africana en una sola tradició seria pràcticament impossible.

Sud-àfrica és plural fins i tot en les seves llengües oficials, i aquesta diversitat travessa també la literatura, la música i el cinema.

Llegir autors com Nadine Gordimer o J. M. Coetzee permet aproximar-nos a alguns dels grans conflictes de la història recent del país. Altres veus contemporànies amplien aquesta mirada i expliquen una Sud-àfrica que continua negociant identitats, desigualtats, memòria i transformació.

La música ofereix una altra porta extraordinària. El jazz sud-africà va tenir un paper fonamental durant l’apartheid, i artistes com Miriam Makeba van convertir la música en una forma de resistència i projecció internacional. Avui, sons com l’amapiano han sortit dels townships i s’han convertit en un fenomen global.

Quan escoltes aquesta música abans de viatjar i després la sents sonar en un cotxe, un restaurant o un carrer de Johannesburg o Ciutat del Cap, es produeix una petita connexió. Ja no és només una cançó. Té un lloc.

Colòmbia: molt més enllà de García Márquez

Gabriel García Márquez és probablement la gran porta d’entrada internacional a la literatura colombiana. Cent anys de solitud va convertir Macondo en un dels territoris imaginaris més famosos de la literatura universal.

Però Colòmbia no es pot explicar només a través del realisme màgic.

La literatura contemporània ha explorat la violència, les ciutats, la memòria, les desigualtats i les transformacions socials des de perspectives molt diferents. Llegir autors colombians abans d’un viatge permet descobrir un país molt més complex que els tòpics que durant dècades l’han acompanyat.

La música encara ho fa més evident. Cumbia, vallenato, salsa, champeta, reggaeton, rock, música del Pacífic… cada regió té sons que expliquen històries de migracions, barreja cultural i identitat.

I això es nota quan viatges.

Cartagena no sona com Medellín. Cali té una relació particular amb la salsa. La costa Carib té altres ritmes. El Pacífic conserva tradicions musicals pròpies. Escoltar un país és també descobrir la seva geografia.

Islàndia: quan un territori petit produeix un imaginari enorme

Islàndia té una població reduïda, però una projecció cultural extraordinària.

La tradició literària islandesa es remunta a les sagues medievals, textos que encara avui formen part de la identitat cultural del país. Però aquesta relació amb la narració no ha desaparegut. Les llibreries continuen tenint una presència important i la literatura contemporània islandesa gaudeix d’una notable projecció internacional.

La música ha estat una altra gran ambaixadora del país. Björk o Sigur Rós van contribuir a construir internacionalment una imatge sonora d’Islàndia gairebé tan particular com els seus paisatges.

I aquí apareix una pregunta interessant: fins a quin punt la geografia condiciona la cultura?

És difícil escoltar determinades músiques islandeses sense imaginar espais oberts, fred, vent o paisatges volcànics. Potser és una associació construïda des de fora, però quan hi viatges resulta gairebé inevitable buscar connexions entre el territori i allò que els seus artistes creen.

Nova Zelanda: explicar qui eres per decidir qui vols ser

Nova Zelanda ofereix un exemple especialment interessant de com el cinema i la cultura poden contribuir a revisar la identitat d’un país.

Molts viatgers hi arriben pensant inevitablement en els paisatges d’El Senyor dels Anells. El cinema va convertir muntanyes, llacs i valls neozelandeses en escenaris reconeixibles arreu del món. Però la cultura del país va molt més enllà d’aquesta projecció cinematogràfica.

Les produccions maoris, la literatura indígena i directors com Taika Waititi han ajudat a portar a la pantalla històries vinculades a identitat, colonització, família i pertinença.

Apropar-se a aquestes veus abans del viatge ens permet entendre que Nova Zelanda no és només un paisatge espectacular. És també un país que continua reflexionant sobre la convivència entre les seves arrels maoris i la seva història colonial.

I quan després escoltes te reo Māori en un museu, en una escola o en un espai públic, ja no és simplement una curiositat lingüística. Entens que darrere hi ha una història molt més profunda.

Tailàndia: descobrir allò que queda fora de la postal

Tailàndia és un bon exemple de la distància que pot existir entre la imatge turística d’un país i la seva cultura quotidiana.

Des de fora pensem en temples, platges, mercats nocturns i gastronomia. Però milions de tailandesos consumeixen música pop, cinema, sèries, novel·les, còmics i continguts digitals que expliquen una Tailàndia urbana, jove i contemporània.

Bangkok és especialment reveladora. Quan deixes per unes hores els grans monuments i entres en una llibreria, un cinema o una sala de concerts, descobreixes una ciutat diferent. Una metròpoli que produeix cultura, moda i tendències pròpies.

És una bona lliçó per a qualsevol viatger: els països no viuen dins de les postals que nosaltres n’hem construït.

Què passa quan coneixem una cultura abans d’arribar-hi?

Hi ha una diferència enorme entre arribar a un lloc completament descontextualitzat i arribar-hi portant algunes històries a la motxilla.

No cal convertir la preparació d’un viatge en un curs accelerat sobre la cultura del país. De fet, seria contraproduent. Part de la màgia de viatjar és deixar espai per a la sorpresa. Però llegir una novel·la, veure una pel·lícula o crear una playlist abans de marxar pot canviar subtilment la nostra mirada.

Comencem a reconèixer coses. Potser identifiquem una cançó que sona en una botiga. Potser entenem una referència en una conversa. Potser un barri que hauríem travessat sense pensar-hi ens recorda una història que hem llegit.

I aquesta familiaritat genera curiositat.

Com preparar culturalment un viatge sense convertir-lo en deures

La idea no és arribar a Tòquio havent llegit vint novel·les japoneses ni memoritzar la història del cinema coreà abans de visitar Seül. N’hi ha prou amb una petita porta d’entrada.

Si viatges al Japó, pots escollir una novel·la i una pel·lícula. Si vas a Sud-àfrica, crear una playlist que combini Miriam Makeba, jazz i amapiano. Si prepares un viatge a Colòmbia, alternar García Márquez amb algun autor contemporani i deixar que la música t’acompanyi mentre prepares la ruta.

També pots fer-ho al revés. Arribar sense saber gairebé res, preguntar a les persones que coneixes què escolten, què llegeixen o quina pel·lícula del seu país et recomanarien, i tornar a casa amb una llista cultural que prolongui el viatge.

Aquesta és probablement una de les coses més boniques de la cultura: permet continuar viatjant quan el viatge ja s’ha acabat.

No tot el que triomfa internacionalment representa un país

Aquest punt és important. Murakami no és el Japó. BTS no és Corea del Sud. García Márquez no és Colòmbia. Björk no és Islàndia. Són portes d’entrada extraordinàries, però només són una part d’un ecosistema cultural molt més ampli.

Quan un artista aconsegueix projecció internacional, sovint acabem convertint-lo en representant involuntari de tota una societat. Però les cultures són contradictòries, diverses i canviants. Per això el més interessant no és buscar “el llibre que explica el Japó” o “la pel·lícula que explica Corea”.

No existeixen. El que sí existeix és la possibilitat d’anar sumant veus. I com més veus escoltem, més difícil és quedar-nos amb els tòpics.

Viatjar també és aprendre a escoltar

Potser hem dedicat massa temps a preguntar-nos què hem de veure quan viatgem.

Quin temple. Quina platja. Quin museu. Quin mirador. I massa poc a preguntar-nos què podríem escoltar. Quines històries expliquen les persones que viuen allà? Quins llibres tenen a la tauleta de nit? Quines cançons formen part de les seves celebracions? Quines pel·lícules els van emocionar quan eren petits? Quines sèries generen converses ara mateix?

No necessitem conèixer totes les respostes. Només tenir curiositat per formular les preguntes. Perquè quan comencem a interessar-nos per allò que una societat crea, comparteix i consumeix, deixem de mirar-la únicament com una destinació. Comencem a veure-hi persones.

A Viu el Món: descobrir un país també significa entendre les seves històries

A Viu el Món sempre hem cregut que els grans viatges són aquells que van més enllà dels llocs imprescindibles.

Per descomptat que volem veure paisatges extraordinaris, monuments que portem anys imaginant i alguns dels racons més emblemàtics del planeta. Formen part del viatge i, moltes vegades, són una de les raons per les quals decidim marxar. Però entre una visita i una altra hi ha tot un país que continua vivint.

Hi ha una cançó sonant en una ràdio. Una persona llegint al metro. Una família mirant una sèrie després de sopar. Una llibreria plena un dissabte a la tarda. Una pel·lícula que tothom coneix i nosaltres encara no. També això és viatjar.

Potser no apareixerà a l’itinerari ni serà la fotografia que penjarem quan tornem. Però són precisament aquestes petites connexions les que ens permeten deixar de sentir-nos simples espectadors.

Perquè conèixer un país no és només saber com és. És començar a entendre com s’explica a si mateix. I quan tornes a casa amb un llibre apuntat, una nova playlist al mòbil o una pel·lícula pendent de veure, passa una cosa preciosa: el viatge encara no s’ha acabat del tot.

La propera vegada que preparis un gran viatge, busca els vols. Mira el mapa. Llegeix sobre els llocs que visitaràs i apunta aquells restaurants que no et vols perdre. Però després fes una cosa més. Busca un escriptor d’aquell país. Escolta alguns dels seus músics. Mira una pel·lícula rodada i explicada des d’allà.

No ho facis per arribar-hi sabent més. Fes-ho per arribar-hi preguntant millor.

Perquè els monuments ens expliquen la història d’un país, però les històries que una societat continua escrivint, cantant i filmant ens expliquen també el seu present. I potser aquesta és una de les formes més boniques de viatjar: descobrir un territori dues vegades.

Primer a través de les seves històries. I després, amb els teus propis ulls.

Si vols que us preparem el vostre proper viatge, clica aquí i sol ens hauràs de dir el destí, de la resta ens ocupem nosaltres.