Arribem a un país nou i gairebé sense pensar-hi activem el nostre petit kit lingüístic de supervivència. Hello. Thank you. Excuse me. Potser alguna frase memoritzada durant el vol i, quan les coses es compliquen, el traductor del mòbil.

Durant dècades hem assumit que viatjar pel món significa, lingüísticament, moure’ns entre unes poques grans llengües internacionals. L’anglès domina bona part de la comunicació turística global. El francès continua sent una llengua de comunicació important en molts territoris. El castellà, el portuguès, l’àrab o el mandarí ens permeten entendre’ns amb milions de persones.

Però sota aquest mapa de grans llengües n’hi ha un altre. Molt més fragmentat. Més antic. I extraordinàriament ric. És el mapa de les llengües minoritàries, regionals i indígenes del món.

Paraules que només existeixen en una vall. Llengües que han sobreviscut a conquestes, prohibicions i migracions. Idiomes que comparteixen territori amb una llengua dominant i que, malgrat tot, continuen passant d’avis a nets. Algunes tenen milions de parlants. D’altres, només uns centenars.

I quan viatgem, sovint passem pel seu territori sense ni tan sols adonar-nos que hi són. Potser per això aprendre una sola paraula en una llengua local pot convertir-se en una de les experiències més senzilles i, alhora, més poderoses d’un viatge.

Perquè una llengua no serveix únicament per comunicar-nos. També ens explica com una comunitat mira el món.

Quantes llengües es parlen realment al món?

La resposta sorprèn. Al planeta es parlen més de 7.000 llengües, però la seva distribució és profundament desigual. Algunes són utilitzades per centenars de milions de persones mentre que moltes altres tenen comunitats de parlants molt petites.

La UNESCO fa anys que alerta sobre la desaparició progressiva de part d’aquest patrimoni lingüístic i cultural. Una llengua no desapareix només quan mor l’última persona que la parla. Molt abans pot haver deixat de transmetre’s als infants, d’utilitzar-se a l’escola o de sentir-se als espais públics.

I aquí apareix una dimensió del viatge que poques vegades tenim en compte. Quan visitem un territori no només entrem en un paisatge. També entrem en un paisatge lingüístic.

Els noms dels pobles, els cartells de les carreteres, les converses dels mercats o les paraules amb què una comunitat anomena els seus aliments formen part d’aquest patrimoni. Fixar-nos-hi canvia completament la manera de mirar.

Què és una llengua minoritària?

No sempre significa una llengua amb pocs parlants. Una llengua minoritària és, generalment, una llengua que es troba en una posició social, política o demogràfica minoritzada respecte d’una altra llengua dominant dins d’un territori.

Això explica per què podem trobar llengües amb comunitats importants de parlants que, tot i així, necessiten polítiques específiques de protecció.

També és important diferenciar entre llengües minoritàries, regionals i indígenes. Les fronteres entre aquestes categories poden ser complexes i depenen de la història de cada territori.

Per al viatger, però, hi ha una idea molt més senzilla que val la pena retenir: el mapa polític d’un país gairebé mai coincideix exactament amb el seu mapa lingüístic.

Darrere d’una frontera poden conviure moltes maneres diferents d’anomenar el món.

Nova Zelanda: quan dir “kia ora” significa molt més que hola

Un dels exemples més interessants el trobem a Nova Zelanda. Durant molt de temps, el te reo Māori, la llengua del poble maori, va patir una forta regressió a causa de la colonització i del predomini de l’anglès. Avui forma part d’un important procés de revitalització.

Quan viatges pel país, la seva presència és visible en noms de llocs, institucions, museus, mitjans de comunicació i espais públics. Paraules maoris conviuen cada vegada amb més naturalitat amb l’anglès.

Una de les primeres que probablement sentiràs és kia ora. Es pot utilitzar com a salutació, però el seu significat cultural és més ampli que un simple “hola”. És una expressió vinculada a la vida, la salut i el benestar.

Pronunciar-la no et converteix en parlant de maori, evidentment. Però intentar utilitzar-la correctament transmet una cosa molt important: he vist que la teva llengua existeix. I això pot transformar una interacció aparentment quotidiana.

Hawaiʻi: els noms també expliquen la història

Alguna cosa semblant passa a Hawaiʻi. Darrere de la imatge internacional de platges, surf i paisatges volcànics hi ha una història lingüística complexa.

La llengua hawaiana va experimentar un fort retrocés després de l’annexió de les illes als Estats Units, però les darreres dècades han vist un important moviment de revitalització. Aquesta recuperació també ha canviat la manera d’explicar el territori.

Fixar-nos en paraules com aloha més enllà del seu ús turístic, aprendre a pronunciar correctament els noms dels llocs o entendre per què determinats topònims tenen un significat concret ens permet descobrir un Hawaiʻi molt diferent del de les postals.

Perquè els noms no són només etiquetes. Són memòria.

Canadà: un país, centenars de maneres d’explicar el territori

Quan pensem en les llengües del Canadà, probablement ens venen al cap l’anglès i el francès. Però el mapa lingüístic canadenc és molt més ric.

Les Primeres Nacions, els inuit i els métis conserven desenes de llengües indígenes pertanyents a famílies lingüístiques molt diferents.

Inuktitut, cree, ojibwe i moltes altres llengües formen part d’una història que existia molt abans de la creació de l’estat canadenc.

Al nord del país, especialment a Nunavut, aquesta realitat és molt visible. L’inuktitut forma part de la vida pública i els seus sistemes d’escriptura apareixen en cartells, institucions i serveis.

Per a un viatger, descobrir aquests alfabets i escoltar aquestes llengües pot generar una pregunta molt interessant: de qui era aquest territori abans que apareguessin les fronteres que coneixem avui? La llengua ens obliga a mirar el mapa d’una altra manera.

Sud-àfrica: quan la diversitat lingüística forma part del país

Sud-àfrica és un dels grans laboratoris lingüístics del món. El país reconeix múltiples llengües oficials i aquesta diversitat és el reflex d’una història enormement complexa.

Zulu, xhosa, sesotho, setswana, afrikaans, anglès i altres llengües conviuen en contextos socials molt diferents.

Per al visitant, això pot resultar fascinant. Una mateixa persona pot canviar de llengua diverses vegades durant el dia depenent de l’interlocutor, l’espai o la situació. Aquesta capacitat multilingüe forma part de la quotidianitat de milions de sud-africans. Nelson Mandela, per exemple, tenia el xhosa com a llengua materna.

Conèixer una expressió senzilla en zulu o xhosa no és imprescindible per viatjar pel país. Però ens ajuda a entendre una realitat que l’anglès, per si sol, no pot explicar.

Sud-àfrica no parla amb una sola veu. En parla moltes.

Perú: el quítxua continua explicant els Andes

Quan recorrem els Andes peruans és fàcil quedar atrapats per la monumentalitat de Machu Picchu o per la història de l’Imperi Inca. Però una part fonamental d’aquell món continua viva.

El quítxua no és una llengua del passat. És una família de varietats lingüístiques parlades avui per milions de persones en diferents països andins.

Al Perú continua sent una llengua essencial en moltes comunitats.

Escoltar-la en un mercat, en un poble de muntanya o en una conversa familiar ens recorda una cosa important: les cultures que estudiem als llibres d’història no sempre han desaparegut. Moltes continuen aquí. Han canviat, s’han adaptat i conviuen amb la modernitat.

Aprendre expressions senzilles o interessar-nos per la seva presència actual ens permet deixar de mirar els Andes exclusivament com un paisatge arqueològic. Hi ha persones vivint-hi ara. I tenen veu pròpia.

Bolívia: un país que reconeix la seva pluralitat lingüística

Bolívia porta aquesta diversitat encara més lluny. La seva realitat lingüística és extraordinària i la seva Constitució reconeix nombroses llengües indígenes juntament amb el castellà.

Aimara, quítxua i guaraní són algunes de les més conegudes, però no són les úniques. Aquesta pluralitat ens explica també la complexitat geogràfica i cultural del país.

Els Andes, l’Altiplà, l’Amazònia i les terres baixes no comparteixen exactament les mateixes històries ni les mateixes identitats. I les llengües ens ajuden a veure aquestes diferències.

De sobte, allò que al mapa apareix simplement com “Bolívia” es converteix en un mosaic de territoris, comunitats i memòries.

Austràlia: les llengües més antigues d’un continent

Austràlia és un altre cas especialment revelador. Abans de la colonització europea, els pobles aborígens i els illencs de l’estret de Torres parlaven centenars de llengües.

Moltes han desaparegut o es troben en situació vulnerable, però d’altres continuen vives i existeixen nombrosos projectes de revitalització lingüística. Aquí la relació entre llengua i territori és especialment profunda.

En moltes cultures aborígens, les històries, els noms dels llocs i les formes de descriure el paisatge estan vinculats a sistemes de coneixement desenvolupats durant milers d’anys.

Per això, quan visitem espais com Uluru, entendre el nom indígena del lloc i escoltar les explicacions dels seus custodis tradicionals transforma l’experiència.

Uluru deixa de ser només una roca espectacular al mig del desert. Es converteix en un territori amb significat.

Europa també està plena de llengües que sovint no escoltem quan viatgem

No cal anar a l’altra punta del món per trobar diversitat lingüística. Europa és un mosaic extraordinari de llengües.

Bretó a la Bretanya francesa. Gal·lès a Gal·les. Sami al nord d’Escandinàvia. Frisó als Països Baixos. Basc a banda i banda dels Pirineus. Sard a Sardenya. Occità en diferents territoris. I, evidentment, català.

De fet, per a qualsevol persona que viu en un territori amb més d’una llengua, és fàcil entendre que una llengua no és només una eina de comunicació. Pot ser família, infància, memòria, literatura, humor, música i identitat.

No cal aprendre una llengua sencera abans de viatjar. Ni tan sols és realista. Però hi ha alguna cosa extraordinàriament humana en intentar dir bon dia, gràcies o si us plau en la llengua pròpia d’una persona.

De vegades la pronunciació serà terrible. Potser provocarem un somriure. I probablement la conversa continuarà en anglès, francès, castellà o amb una barreja impossible de gestos. Però ja haurà passat alguna cosa. Hem reconegut l’altra persona en el seu propi context. Aquesta és una diferència subtil però enorme entre utilitzar una llengua només per aconseguir alguna cosa —demanar menjar, trobar una direcció, pagar— i utilitzar-la per intentar connectar.

La primera resol el viatge. La segona, de vegades, el transforma.

Com descobrir les llengües locals abans de viatjar

Preparar un viatge també pot significar dedicar una estona a descobrir quin és el paisatge lingüístic del lloc que visitarem.

Abans de marxar podem investigar quines llengües s’hi parlen, escoltar com sonen o aprendre quatre expressions bàsiques. Els organismes culturals oficials, les universitats, els museus i els projectes de revitalització lingüística acostumen a oferir recursos molt més fiables que els típics vídeos de “deu frases imprescindibles”.

Però també podem fer-ho una vegada arribem. Fixar-nos en els cartells. Preguntar al guia. Entrar en una llibreria. Escoltar la ràdio local. Preguntar com es diu una paraula.

Aquestes petites accions ens permeten descobrir una capa del territori que sovint passa completament desapercebuda.

A Viu el Món: descobrir un territori també és aprendre a escoltar-lo

A Viu el Món ens agrada entendre els grans viatges com alguna cosa més que una suma de paisatges, monuments i experiències. Cada territori té una veu. O, més ben dit, moltes.

De vegades les trobem en una conversa. Altres vegades, en una cançó, en el nom d’una muntanya o en una paraula escrita dues vegades en un cartell que fins aquell moment no havíem entès.

No cal parlar totes les llengües dels llocs que visitem. Seria impossible. Però sí que podem arribar-hi amb la curiositat suficient per preguntar-nos quines llengües s’hi parlen, qui les parla i quines històries porten al darrere.

Perquè quan fem aquest petit esforç, el destí deixa de ser només un lloc que observem. Comencem a escoltar-lo. I potser aquesta és una de les formes més profundes de viatjar.

Si vols que us preparem el vostre proper viatge, clica aquí i sol ens hauràs de dir el destí, de la resta ens ocupem nosaltres.