Catalans pel món: grans viatgers que van marcar època
Avui podem sortir de Barcelona al matí i, després d’unes quantes hores de vol, despertar-nos l’endemà a Tòquio, Buenos Aires, Johannesburg o Nova York.
Però imaginem durant un moment què significava marxar lluny fa dos-cents, cinc-cents o set-cents anys. No hi havia avions. Ni mapes precisos. Ni fotografies del lloc on anaves. Ni una família seguint la teva ubicació des del mòbil.
Viatjar podia significar embarcar-se durant mesos, travessar territoris desconeguts, conviure amb malalties, tempestes i conflictes i, sobretot, acceptar que potser passaria molt de temps abans de tornar a casa. I, malgrat tot, molts catalans van marxar.
Alguns ho van fer per comerciar. D’altres per curiositat científica, diplomàcia, religió, aventura o necessitat. Alguns van deixar escrits extraordinaris. Altres van contribuir a documentar territoris, plantes, cultures o societats que a Europa eren pràcticament desconegudes.
Les seves històries ens recorden que la necessitat de descobrir què hi ha més enllà no és precisament nova. I que Catalunya també té la seva pròpia història de grans viatgers.
Ramon Llull: recórrer la Mediterrània al segle XIII
Comencem molt enrere. Ramon Llull va néixer a Mallorca al segle XIII, en una Mediterrània molt diferent de l’actual però extraordinàriament connectada. Ciutats comercials, ports i rutes marítimes permetien la circulació de persones, mercaderies i idees entre territoris cristians, musulmans i jueus.
Llull és conegut sobretot com a filòsof, escriptor i pensador, però la seva vida també va estar marcada pels viatges.
Va recórrer diversos territoris de la Mediterrània i va passar per ciutats i centres intel·lectuals europeus. Els seus desplaçaments estaven vinculats a la seva activitat religiosa i intel·lectual, però també a una convicció poc habitual per al seu temps: per dialogar amb altres cultures calia conèixer les seves llengües i sistemes de pensament.
Per això va estudiar àrab.
És fàcil explicar la seva història només des del pensament medieval, però mirar-la des del viatge ens mostra alguna cosa més.
Al segle XIII, moure’s per la Mediterrània significava embarcar-se en travessies incertes, adaptar-se a societats molt diferents i dependre constantment de xarxes locals d’acollida, transport i coneixement.
La Mediterrània no era una frontera. Era una enorme carretera d’aigua. I Llull la va recórrer durant bona part de la seva vida.
Domènec Badia, l’home que Europa va conèixer com Ali Bey
Si hi ha una vida que sembla escrita per a una novel·la d’aventures és la de Domènec Badia i Leblich, nascut a Barcelona l’any 1767.
A principis del segle XIX va adoptar la identitat d’Ali Bey el Abbassi i va viatjar pel nord d’Àfrica i l’Orient Pròxim presentant-se com un musulmà d’origen noble.
La seva història és extraordinària. Va passar pel Marroc, Trípoli, Xipre, Egipte, Aràbia, Palestina, Síria i l’Imperi Otomà, entre altres territoris. Però hi ha un episodi que el faria especialment conegut: la seva arribada a la Meca.
En una època en què l’accés a la ciutat santa de l’islam estava —i continua estant— reservat als musulmans, Badia va poder entrar-hi sota la seva identitat d’Ali Bey. Els seus relats, observacions i dibuixos proporcionarien informació molt valuosa a l’Europa del moment sobre territoris poc coneguts pels lectors occidentals.
Avui la seva figura també ens obliga a mirar aquestes aventures amb ulls crítics. Els viatges d’exploració europeus sovint estaven relacionats amb interessos polítics, espionatge i projectes colonials.
Això no resta interès a la seva història. Al contrari. Ens recorda que darrere dels grans viatges gairebé sempre hi ha alguna cosa més complexa que el simple desig de veure món.
Sinibald de Mas: diplomàcia, fotografia i una vida entre continents
Un altre personatge fascinant és Sinibald de Mas, nascut a Barcelona el 1809. Diplomàtic, escriptor, pintor, lingüista i viatger, va passar bona part de la seva vida lluny de Catalunya i va recórrer diferents territoris d’Europa i Àsia.
El seu nom està especialment vinculat a les primeres relacions diplomàtiques entre Espanya i la Xina del segle XIX. Però la seva curiositat anava molt més enllà de la política.
De Mas es va interessar per les llengües, les societats i les formes de representació visual, i va experimentar també amb les primeres tècniques fotogràfiques en un moment en què la fotografia tot just començava a transformar la manera com els europeus podien observar llocs llunyans.
Pensem què significava això. Durant segles, conèixer un territori distant depenia dels relats escrits i dels dibuixos dels viatgers.
La fotografia començava a canviar les regles. Per primera vegada, una persona podia tornar amb alguna cosa semblant a una prova visual del que havia vist. Avui fem centenars de fotografies durant un viatge sense pensar-hi.
Per a aquells primers viatgers, capturar una imatge era gairebé una revolució.
Eduard Toda: d’Egipte a la Xina
Si busquem un català amb una biografia marcada pel món, inevitablement apareix Eduard Toda i Güell.
Va néixer a Reus el 1855 i va desenvolupar una carrera diplomàtica que el portaria a diferents destinacions internacionals. Una de les més fascinants va ser Egipte.
Toda va arribar al país en un moment en què l’egiptologia despertava una enorme fascinació a Europa i va participar en treballs arqueològics que contribuirien a convertir-lo en una figura destacada dels inicis de l’egiptologia catalana. Però Egipte no seria l’únic territori llunyà de la seva vida.
També va exercir funcions diplomàtiques a la Xina i va viatjar per diferents regions d’Àsia.
Toda representa molt bé una generació de viatgers del segle XIX que no es limitaven a passar pels territoris. Recollien documents, objectes, llibres, fotografies i informació.
Avui aquesta manera de crear col·leccions també es revisa críticament, especialment quan els objectes provenien de territoris sotmesos a fortes desigualtats de poder. Però els arxius que aquells viatgers van deixar ens permeten reconstruir com Europa observava —i interpretava— altres cultures.
Josep Maria de Sagarra: quan viatjar també significa escriure
No tots els grans viatgers necessiten ser exploradors. De vegades, el valor del viatge està en la manera d’explicar-lo.
Josep Maria de Sagarra ens ofereix un exemple magnífic amb La ruta blava, l’obra sorgida del seu viatge cap a la Polinèsia durant els anys trenta.
Sagarra i la seva esposa, Mercè Devesa, van emprendre un llarg trajecte marítim que els portaria fins a Tahití i altres illes del Pacífic.
Per a un català dels anys trenta, arribar a la Polinèsia era anar literalment a l’altra punta del món. Però el més interessant és la mirada.
Sagarra observa els paisatges, les persones i les societats que troba i transforma el desplaçament en literatura. Aquí apareix una altra manera de viatjar. No anar a “descobrir” un territori. Sinó deixar que el territori provoqui preguntes.
Els grans llibres de viatges tenen aquesta capacitat: ens permeten visitar un lloc i, al mateix temps, entrar en la ment de qui l’està observant.
Aurora Bertrana: una dona catalana a la Polinèsia dels anys vint
I precisament parlant del Pacífic, hi ha una figura imprescindible. Aurora Bertrana. Escriptora, periodista, música i viatgera, va arribar a la Polinèsia francesa l’any 1926 després que el seu marit aconseguís feina a Tahití.
En aquell moment, una dona catalana instal·lant-se a la Polinèsia era una història absolutament excepcional. Però el més interessant no és només que hi anés. És què va fer amb aquella experiència.
Bertrana va observar la societat que l’envoltava i posteriorment la convertiria en matèria literària a Paradisos oceànics, publicat l’any 1930. La seva mirada resulta especialment interessant perquè s’allunya en molts moments de la visió idealitzada dels “paradisos exòtics” que predominava a l’Europa de l’època.
- Es fixa en les persones.
- En les dones.
- En les relacions socials.
- En les contradiccions del colonialisme.
- I això converteix el seu viatge en alguna cosa més que una aventura personal.
Ens permet entendre també com una dona europea dels anys vint observava una societat molt diferent de la seva.
Nicolau Maria Rubió i Tudurí: de Menorca a les grans expedicions africanes
Arquitecte, urbanista, escriptor i viatger, Nicolau Maria Rubió i Tudurí és una altra d’aquelles figures difícils d’encasellar.
La seva fascinació per Àfrica el va portar a participar en expedicions i safaris durant les primeres dècades del segle XX, experiències que després traslladaria a la literatura. Aquí, de nou, necessitem mirar el passat des del present.
Els safaris africans de principis del segle XX estaven profundament vinculats a la cultura colonial europea i a una concepció de la natura i de la caça que avui ens resulta molt diferent.
Però els seus textos tenen interès precisament perquè documenten aquella mirada. Llegir-los avui ens permet entendre no només els territoris que visitaven aquells viatgers, sinó com Europa imaginava Àfrica.
I comprovar fins a quin punt aquesta mirada ha canviat —o encara necessita continuar canviant.
Jordi Sabater Pi: viatjar per observar i comprendre
El segle XX ens porta també una figura molt diferent: Jordi Sabater Pi. Primatòleg i etòleg nascut a Barcelona el 1922, va passar molts anys a Guinea Equatorial, on va desenvolupar una important tasca de recerca sobre el comportament dels primats i altres espècies.
Popularment, el seu nom està inevitablement relacionat amb Floquet de Neu, el goril·la albí que arribaria al Zoo de Barcelona. Però reduir la seva trajectòria a aquesta història seria quedar-nos molt curts.
Sabater Pi va dedicar anys a observar animals en el seu entorn i va realitzar estudis importants sobre primats, especialment sobre el comportament dels ximpanzés. La seva manera de viatjar representa una altra etapa. Ja no es tracta tant d’arribar a un territori desconegut com de quedar-s’hi prou temps per començar a entendre’l.
- Observar.
- Dibuixar.
- Escoltar.
- Aprendre de les comunitats locals.
- Registrar comportaments durant mesos.
És una idea de viatge molt diferent de la velocitat amb què sovint ens movem avui.
Les dones viatgeres que la història va explicar menys
Quan repassem els noms dels grans viatgers de la història, hi ha un desequilibri evident. La majoria són homes. No perquè les dones no viatgessin. Sinó perquè durant segles van tenir moltes menys oportunitats per fer-ho de manera autònoma i, quan ho van fer, les seves històries van rebre menys reconeixement.
Aurora Bertrana és especialment important per aquest motiu. Però no és l’única figura que ens obliga a ampliar la mirada.
Les dones han viatjat com a escriptores, artistes, científiques, missioneres, emigrants, treballadores o acompanyants d’expedicions. Moltes van deixar cartes, diaris i relats que avui permeten reconstruir una història del viatge molt més diversa.
Això ens recorda que la història dels grans viatges no és només la història de qui va arribar més lluny. També és la història de qui va poder explicar que hi havia arribat.
Què buscaven realment aquests viatgers?
Aquí és on les seves històries es tornen especialment interessants. No buscaven tots el mateix.
- Ramon Llull viatjava mogut per les seves conviccions religioses i intel·lectuals.
- Domènec Badia combinava exploració, política i espionatge.
- Sinibald de Mas es movia dins del món de la diplomàcia.
- Eduard Toda viatjava com a diplomàtic però també desenvolupava una enorme curiositat arqueològica i cultural.
- Aurora Bertrana i Josep Maria de Sagarra convertien el viatge en literatura.
- Sabater Pi, en coneixement científic.
Canvien els segles. Canvien els mitjans de transport. Canvien les motivacions. Però hi ha una cosa que es repeteix: La curiositat.
Aquella pregunta tan antiga que continua apareixent cada vegada que mirem un mapa: què hi ha més enllà?
No eren turistes com nosaltres
També és important no mirar aquestes històries amb ulls exclusivament contemporanis. Durant bona part de la història, viatjar lluny no era una activitat de lleure. Era car, lent i arriscat.
Molts d’aquests personatges passaven anys fora de casa. Les cartes podien trigar mesos. Una malaltia podia convertir-se en una emergència gravíssima. Les fronteres eren inestables i els sistemes de transport, imprevisibles.
A més, alguns d’aquests viatges estaven inserits en estructures colonials i relacions de poder que avui hem de contextualitzar. No es tracta de convertir tots aquests personatges en herois. Ni de jutjar el passat exclusivament amb les categories del present.
Es tracta d’entendre’l. Perquè quan coneixem el context, els viatges deixen de ser una simple col·lecció d’aventures i es converteixen en una finestra a cada època.
A Viu el Món ens continuem fent la mateixa pregunta
Avui viatjar és incomparablement més fàcil. Tenim avions, GPS, traductors automàtics, mapes detallats i informació gairebé infinita abans de sortir de casa.
Però a Viu el Món ens agrada pensar que, sota tota aquesta tecnologia, continua existint alguna cosa que compartim amb els viatgers d’altres èpoques: La curiositat. Les ganes de saber què hi ha més enllà del que coneixem. No necessitem disfressar-nos com Ali Bey, passar mesos en un vaixell cap a la Polinèsia ni travessar mig món per convertir un viatge en una aventura.
De vegades n’hi ha prou amb arribar a un lloc amb la voluntat d’observar-lo, escoltar-lo i deixar que ens sorprengui. Perquè les distàncies s’han fet més petites. Però el món continua sent immens.
Si vols que us preparem el vostre proper viatge, clica aquí i sol ens hauràs de dir el destí, de la resta ens ocupem nosaltres.